Què et portaran els Reis?

Abans que sigui massa tard i ja hagueu fet la llista als Reis (i als Camells, que ens coneixem!), us proposo quelcom que hauria d'estar obligatòriament a tota carta als Reis.
Es tracta ni més ni menys que d'un CD, però no, no és un CD qualsevol! És el Revenge CD - 20 Ways to Calm down your Noisy Neighbours, que traduït vindria a ser algo així com El CD venjança - 20 formes de fer callar els teus veïns escandalosos.

I què té d'especial aquest CD? A més d'incloure uns taps per les orelles si es compra (14.99£) (jo me l'estic baixant des d'aquí) consisteix de 20 pistes que pots posar a tot volum per irritar la dèbil paciència d'alguns veïns. Per exemple, hi ha sorolls com un taladro, un orgasme exagerat, una festa amb 200 persones o algú practicant insofribles exercicis amb un violí.

Si la veïna boja del costat ja ens ve a molestar quan algú es dedica a donar cops a les parets com si fossin part d'una bateria imaginària, no vull ni pensar què farà si li posem alguna de les pistes del CD.

D'aquí a programar un sistema perquè es reprodueixi sense parar mentre no siguem a casa només hi ha un petit pas. Mentrestant, ja l'estic editant per allargar la durada de les pistes, perquè només amb 1 minut no fem res ;)

La Matança del porc

Els suborns són una cosa absolutament abominable... fins que cauen a prop teu, que la cosa canvia. Potser més aviat hauriem de parlar de regals de nadal que et fan els proveïdors perquè te'n recordis d'ells i l'any següent els continuïs encarregant treballs.

Gràcies als suborns que l'altre Habitant del Frikadero va rebre, vam poder fer un sopar digne de la matança del porc. El menjar es traduïa per muntanyes d'embotits ibèrics de tots els calibres (pà, tomàquests i Doritos en menor mesura), i la beguda a vinachos variats, una testimonial i efímera ampolla de Tequila, un Pinki i un Absolut.

El motiu principal de l'esdeviment, que reunia una àmplia representació de la comunitat frikense era atacar l'excedent de menjar (car) que hi havia al Frikadero. D'altres preferien interpretar-ho com una celebració del nadal i a mi ja m'està bé fer una festa en honor a Saturn (prefereixo celebrar algo relacionat amb un déu antic que no pas amb el déu cristià).

Les parets del Frikadero emanaven una olor d'embotit del car que encisaven a tots els convidats que anàven venint amb el retràs característic.


Detall d'un friki esquarterant el gorrino amb gran eficiència i pulcritud.

Abans de començar també hi va haver lloc per les obscenitats (els psicòlegs en dirien necessitat d'un reforç per suprimir els complexes), i els capricis més delirants de la Naturalesa. Aquí en deixo unes mostres.





Al sopar també hi va assistir un especímen que ens va recordar el Nobu, el que passa és que aquest era de més a l'esquerra. S'ho menjava tot (i el que no podia menjar ho acumulava entre els seus harapos). Bebia el tequila (directe de l'ampolla) com si fos aigua (es veu que al seu país los viejitos y las viejitas de la Sierra se toman aguardiente cada día antes de ir a trabajar al campo). I clar, quan li vam ensenyar el vodka, el va estar ensumant una estona i doncs també se'l va jincar com si res.

A tot això, i ja després del sopar, és quan entra la son i els més dèbils comencen a caure: és per això que l'Enric, més espavilat que els demés, va veure en els cartrons que precintaven un dels pernils com la millor opció per posar-se a dormir. Que estaven tacats d'oli? I què? Eren molt còmodes com es pot apreciar a continuació:





Mentrestant, el Frikadero anava acumulant merda variada per totes bandes (sense anar més lluny va ser tot un detall sacsejar les ampolles de cava per netejar fins els racons més inòspits de la cuina). Però com que d'això no hi ha material gràfic ens haurem de conformar amb una foto de la panoràmica general:



Passava el temps i es va trobar una bona forma de fer passar el fred. Tots fent cares de fàstic mentre el Nobu-TexMex els anava deixant en ridícul...



Ja s'havien fet les 12 de la nit, i mentre els ànims s'anaven asserenant...



... a un dels convidats no se li va acudir res més que començar a ballar claqué i a percutir les parets com si fossin part d'una bateria imaginària. Evidentment, pocs minuts després aquestes accions havien causat el previsible: Mephisto havia ascendit a la terra encarnat en aparença de veïna boja del costat i va a començar a sonar el timbre de forma insistent:
Tothom va callar de cop i no vaig tenir temps d'agafar cap càmera de fotos i posar-li el flash, així que ja que no tenim documentació gràfica de l'escena ens haurem de refiar dels cronistes.
Va ser obrir la porta i trobar una esgarrifant imatge de la veïna en pijama de gossets embolcallada per una bata verda de quadres; Això no s'oblida fàcilment!
La negociació va ser més fluixa del previsible i al cap de poca estona ja erem al carrer, aprofitant que el doctor de peus havia tingut la gentilesa de fregar tots els plats i gots usats ja que la presència de tovallons de paper i coberts de plàstic va ser més que testimonial.

El circ ha arribat

Ho admeto. Em pensava que ja s'havia acabat. Creia que el d'ahir havia sigut l'últim espectacle del numeret de la bombeta. Però no: la veïna boja del costat encara té corda per estona (i lo bé que ens ho passem!) i ella té l'última paraula (o li cedeix a la Guàrdia Urbana, segons el cas).

Si ja saps de què va la història continua llegint, sinó vés a aquí (consulta també els enllaços) per fer-te'n una idea.

La història continua: ahir al vespre, com sempre, quan arribo al Frikadero i encenc el llum de l'escala una gran claror m'enlluerna: estava clar que algun ésser (en desconec la naturalesa) havia canviat la bombeta del primer i n'havia posat una de, com a mínim, 60 watts. Tanta llum em va permetre veure ràpidament que a la paret hi havia una nota enganxada, però... no, no era la mateixa que la d'ahir!! I això no és tot, a la porta de les veïnes del primer pis, n'hi havia una altra.

Vinga, us poso la foto de rigor que ho demostra:



Em vaig llegir els missatges que hi havia penjats però hi havia alguna cosa que no quadrava. Us els poso a continuació, tal com vaig interpretar la situació. En primer lloc, el que hi havia a la porta de les veïnes, amb la mateixa cal·ligrafia que la de la veïna boja del costat:


Un muchas gracias subratllat. Bé.

L'altre missatge, més llarg és aquest, suposadament escrit per les veïnes del primer:



Feu clic a la foto per llegir-lo més còmodament (no vull que us quedeu cecs per culpa meva).

Sigui com sigui, la cosa no quadrava. No entenia això dels dibujitos, però jo ja tenia les fotos i l'exclusiva.

Quina va ser la meva sorpresa quan vaig entrar al Frikadero i m'hi vaig trobar l'altre Habitant, que em va explicar que hi havia hagut un altre missatge, posat per la veïna boja del costat, amb dibuixets inclosos!!

Em vaig quedar de pedra, no m'ho podia creure! Jo treballant i havent perdut l'oportunitat de veure les pintures rupestres que havia fet! Ja me l'imagino, després de veure el Bona Cuina, agafant un llapis i paper i passant-se tota la tarda fent dibuixets d'un ninot pujant a una escala i canviant una bombeta; impagable!

Aquesta relíquia no la tinc, per tant no la puc posar aquí. Haurem de fer un acte de fe i creure que en algun moment va estar penjada, oculta en l'obscuritat del replà del primer pis amb la bombeta fosa, i vista per -entre d'altres afortunats- per l'altre Habitant del Frikadero.

Avís als lectors

Abans d'evitar mals entesos, voldria avisar que això no té res a veure amb això. Només perquè quedi clar.

Apa, a passar un bon cap de setmana. Pel que fa al Frikadero, ens preparem per rebre un deixeble del Mario Bros en els propers dies. Estareu informats, no patiu!

El Fisco no s'oblida del Frikadero

Doncs no, senyors, Hisenda és implacable i tampoc s'oblida dels humils habiants de la comunitat. L'altre dia, per equivocació del carter (que consti!), ens va deixar a la nostra bústia l'extracte del banc d'una de les veïnes boges conforme Hisenda li retornava diners. Com que quan vaig obrir la carta no em vaig fixar que no anava adreçada al nostre pis, ficar-li oberta a la bústia em va semblar mala idea, més que res perquè amb lo boja que està segur que armava un follón dient que li obrim el correu.
Així que aprofitant el suposat anonimat d'aquest modest blog, adjunto la imatge del rebut, per si el vol consultar.



Per cert, ja que t'han tornat pasta ens podries convidar a una costellada!

Què va ser primer, l'ou o la gallina?

Segurament aquesta pregunta ens l'hem fet tots moltes vegades. Des del meu modest punt de vista he de comunicar que, si li donem el sentit més literal a la pregunta, us puc donar la resposta. És lo que té viure al Frikadero.

No obstant, abans de donar la resposta i abans d'entrar pròpiament en matèria, hem d'establir unes bases.

Si agafem l'acepció de "gallina" com:

• persona que porta colors vistosos i crida l'atenció, i per extensió, que porta el cabell tenyit de ros oxigenat


• que fa molt soroll, i per extensió, que posa la música molt alta


• que es va cagant per tot arreu, i per extensió, que reparteix escombraries entre el veïnat com si es tractessin de carmels de St Medir


• que és més puta que les gallines, que van aprendre a nedar per follar-se els ànecs, i per extensió, que cada dia porta un maromo diferent al seu niuet d'amor.
  

llavors podem dir que primer va ser la gallina, i després va venir l'ou.

No he arribat a aquesta conclusió a través de cap raonament filosòfic ni tampoc llepant gripaus, sinó que tot això ha sigut gràcies a la "comunitat" de "veïns" de 13 Rue del Percebe. A continuació, la història:

Era diumenge a la tarda i la nostra entranyable veïna boja de dalt, o sigui la perruquera, va decidir fer una festa. Per què? no ho sé. Potser perquè el dia 1 començava les seves vacances. Això significa posar la música a tot volum, suposo que per amenitzar la tarda als veïns. El problema és que la "festa" va acabar a les 00:30 de la nit, amb un duet del clàssic With or without you cantat entre Bono -el líder d'U2- i la Boja-Gallina -la líder dels Tipassos-. Això ho podem corroborar els dos habitants del Frikadero, que estavem al llit (cadascú al seu, que no hi hagi mals entesos!) intentant dormir.
Però no erem els únics que gaudíem de la festa: la veïna boja de davant també li comentava a la seva senyora mare l'esdeveniment, i fins i tot els visitants de l'altre continent que "viuen" als baixos van sortir a la terrassa per mirar què estava passant.
Fins i tot hi havia algú (segurament de l'edifici del costat) que es va dedicar a donar cops a la paret per demanar-li silenci. Fins i tot vaig treure el cap pel pati interior per demanar silenci. Però ni cas.

I clar, al final les imprudències es paguen: pel que hem pogut saber, algú li va esclafar un ou a l'alfombra de la seva porta com a senyal de protesta. Ara ja entenc perquè d'on venia el crit que em va despertar el dilluns a les 7 del matí: devia haver vist (i/o trepitjat) l'alfombra!

Al migdia, va voler jugar a ser inspectora privada i, sense posar-se la gavardina, va anar a trucar a la porta de l'altra boja, la veïna boja de davant. La situació es va convertir en un duel de titans, una batalla entre dos dements que s'anaven acusant mútuament, una per ser una alcohòlica que encara anava col·locada del dia anterior, i l'altra per haver-li tirat l'ou. Per desgràcia aquest espectacle no el vaig poder presenciar, me'l va explicar l'altre habitant del Frikadero.

Sigui com sigui, es veu que la veïna boja de dalt parlarà amb la policia, per saber qui li ha tirat l'ou i per saber qui li ha estat deixant escombraries davant de la seva porta.

Continuarem informant, la cosa promet.

Ja tenim taulell d'anuncis

No sabem encara qui ha sigut, però tenim una sospitosa (vamos, la sospitosa de sempre). L'altre dia ens vam aixecar amb aquesta instructiva nota manuscrita:


Què dir-ne? Llenguatge amable, directe, concís i sobretot efectiu: tot només perquè un dia (ja deu fer cosa de 3 setmanes) hi havia el vidre (que té unes bisagres pròpies) separat de la porta, i clar, es podria obrir sense clau.
I tot plegat amb un to de justiciero.

I què vam fer nosaltres? Evidentment no ens hem quedat de braços plegats: vam estar pensant fins i tot de fer una enquesta entre el nostre admirat públic sobre quina contestació donar:
- escriure en un trosset blanc algo així com: "per donar utilitat a aquest cartell aprofitem per desitjar bon nadal fins i tot al veïnat més dement".
- respondre-li: "por qué no tiene porque abrirse el cristal? Quien lo ha dicho? Dios?"

Però hem optat per aquesta alternativa més sòbria, però crec que igualment efectiva. Espero que us agradi :)

Tinc una idea... i tinc Avecrem!

Doncs sí, l'altre dia em vaig llevar inspirat, i se'm va acudir com emprenyar la veïna boja del costat cada vegada que surti de casa seva.
Com que les portes del replà estan davant per davant, cada cop que surt de casa necessàriament veu la nostra porta. Penjar-hi un missatge ofensiu, una foto d'una senyoreta amb el cul a l'aire o alguna cosa d'aquestes no ho veig bé, més que res perquè ho podria arrencar... però què tal agafar el pinzell i fer una cosa exactament com aquesta?

Resulta que aquesta és la seva porta, però si nosaltres pintessim la nostra idèntica (amb el 2º-1ª) molt probablement s'enfadaria pensant el dia que algú la vagi a visitar (o els de l'ambulància a recollir la mare) i es pugui equivocar... bé, de moment no ho hem fet, només ha sigut una idea. Però tinc pinzells. I pintura negra.

Si és que és fàcil fer amics!

Les veïnes amb ganes de gresca

Sempre acabem parlant, d'una manera o altra, de les nostres veïnes bojes, la del costat i la de dalt. Avui no serà una excepció, però volem dedicar el protagonisme a unes veïnes noves, que encara no havia tingut l'oportunitat de presentar: amb tots vosaltres, les veïnes del primer primera!

Quan dijous anava a publicar la crònica de la nova bombeta, baixava per l'escala i en aquell moment s'obria la porta de les veïnes del primer: anàven a fer un sopar i en justament llavors els venien els convidats, 8 o 9 (un japonès inclòs). Vaig pensar "avui hi haurà gresca", i efectivament, així va ser.

Mentre aquella bona gent estava sopant (tot i que els sentia, feien molt poc soroll) vaig començar a sentir sorolls des del balcó de la veïna boja del costat: savia que tard o d'hora faria acte de presència. Així que vaig optar per apagar tots els llums del menjador (vaig sopar amb una espelma, com si estigués al segle XVII) per poder passar desapercebut mentre m'anava documentant.

I es van fer les 23:00h, justament quan la nostra benvolguda i malalta veïna de replà va treure el cap pel balcó i va obsequiar les pobres anfitriones amb aquesta delicada seqüència d'improperis (que vaig anotar tal qual): Nenes, voleu fer el favor de callar? O he d'avisar la Guàrdia Urbana, hòstia! Aneu a qualsevol antro, que aquí n'hi ha molts, i és el que us pertoca. Al barri Xino és on haurieu d'anar!

Flipant, així és com ens vam quedar tots. Més que res perquè els de la festa a penes feient soroll (el que poden fer un grup de persones parlant amb un to de veu normal, sense música ni res). A més, com que estaven al balcó per fer el mínim de soroll possible i es van trobar la bèstia en el seu estat natural, no van tenir més remei que tornar cap al pis.

Hi van haver uns moments de calma aparent, fins que a les 23:25h, a la nostra veïna se li va inflar el que tingui per inflar-se i se'n va anar a trucar el timbre de les noves veïnes. No va parar (trucava com una histèrica, evidentment) fins que la van obrir. Des de llavors fins les 23:40 (és a dir, 15 minuts de rellotge) no va parar d'instular i cridar, com si es tractés d'un mico en zel, ficant-se amb les pobres noies amb tanta mala llet com podia. Les veïnes, i els convidats també, li van dir que fes el favor d'insultar, però ella seguia, ja que es pensava que era la única que tenia raó (del que no se'n va adonar, és que amb els seus crits feia més soroll que totes les persones de la festa juntes). De tant en tant, sortia la mare de la veïna boja al replà per dir-li que fes el favor de tornar cap a casa. Però ni cas. Fins que les veïnes li van tancar la porta als nassos, que va ser llavors quan va cridar al mig de l'escala: Quines penques tenen les putes aquestes! Increïble però cert.

Total, ens hem quedat a les 23:40, quan torno a sentir que el seu balcó s'obre i diu: Suba, suba! A qui li deuria dir? vaig pensar. Solució: vaig treure el cap pel balcó i vaig veure una patrulla de la Urbana, que ella mateixa havia avisat. Total, que les veïnes, la veïna boja del costat, la Urbana (i moments més tard, la veïna boja de dalt que acabava d'arribar) es van trobar al replà de la planta baixa a discutir la situació. Suposo que és per això que quan vaig marxar ja no vaig trobar la nota d'agraïment, que algú devia haver arrencat.

No sé com va acabar la història, però des d'aquí ens volem solidaritzar amb les veïnes fiesteres; estem pensant en la possibilitat d'organitzar una festa conjunta o bé 2 festes (una a cada pis) simplement per emprenyar.

I bé, amb aquesta situació, 2 dies després nosaltres celebrariem la nostra particular Oktoberfest al Frikadero... com acabaria la història? Ben aviat, trobareu la resposta a la nova crònica. No marxeu!

Avui tinc ganes de gresca

Aquesta entrada és la tercera (i última?) entrega de la saga Per una porteria amb bombeta, que va començar amb Això és una casa de putes! i va continuar amb Ja està, ja tenim un graciós a l'escala. Serveixin aquests enllaços per posar en situació a l'estimat lector.
Ah, per cert, abans d'iniciar-nos amb el tema d'avui, cal especificar que aquest títol s'ha agafat en homenatge a un dia de bogeria que va patir l'Enrike, que va començar a despotricar contra tothom al forum (no el de formigó, el del yonki). Ara ja podem anar per feina.

Tenim la porteria fosca, sense res que la il·lumini i els dos Habitants considerem que aquesta situació és insostenible i s'ha d'acabar. Posar una bombeta no és una solució, ja que ens la treuen en menys de 24 hores, així que s'han de buscar alternatives. Finalment, i sense necessitar la inspiració de cap fada (ni verda ni blava), vam tenir una idea que ens va convèncer als dos: ja que la comunitat ha de repartir despeses i voliem servir d'exemple, vam penjar un cartell amb un sobre per tal de recollir diners per comprar una bombeta, i el vam penjar a la porteria. La foto de l'event, a continuació. Noti's que com que no hi ha llum i el flash hagués deixat massa clara la imatge, vam haver de posar un focus de llum provisional:

Demano disculpes perquè al reduir la imatge m'he passat i costa de llegir el text; el poso a continuació: Recol·lecta comunitària per comprar una bombeta pel replà (podeu escollir color). I res, hi vam posar una mica de calderilla per contribuir a la causa.

No van fer falta ni 24 hores perquè apargués penjada una resposta anònima...

Diu així: Si no teneis bastante dinero para comprar una bombilla nueva cuando no funciona llamad al administrador Sr Durá (aquí hi posa el telèfon) y él se encarga de ponerla gratuítamente, el servicio de mantenimiento de la escalera está incluído en el alquiler.

Ja li anava a deixar una altra nota però m'estava pensnant què dir-li (opció 1: si no té diners per fer una trucada de telèfon serveixi's del pot comunitari; opció 2: fa molt temps que no tenim bombeta, no obstant vostè té el telèfon, si no s'ha dignat a actuar fins ara és que és una hipòcrita egoïsta; opció 3: posar algun altre comentari per picar-la més...) però no en vaig tenir l'oportunitat: ella mateixa va decidir que una intervenció no era suficient i va penjar la seva segona resposta:

Transcric a continuació: Está claro que el problema no es el dinero, sino la falta de vergüenza y de dignidad, una cosa es no querer gastar, y la otra es hacer el más patético ridículo.

Vaig estar a punt de corregir-li les faltes ortogràfiques amb vermell, i proposar-li comprar-se uns Quadernos Santillana però al final vaig desistir. Ara que ja s'ha deixat en evidència, nosaltres hem rigut molt i això no ens ho treu ningú.

S'accepten idees per continuar la saga de la bombeta.

La dolça i fina veu de la veïna soprano

Com que aquests dies he anat una mica enfeinat, no he pogut portar el blog al dia, així que hauré de posar en precedents a tot el respectable:

Fa uns dies -posem unes 3 setmanes- ens vam trobar que a l'edifici de davant (on miràvem cada nit amb un whisket a la mà) tenia aquest cartell penjat:

Clar, tampoc sabiem quin pis era el que havien deixat buit, però tenint en compte que feia força dies que no hi havia moviment al pis de les veïnes (aquelles dues noies joves, una que portava uns pantalonets més curts que les calces, i l'altra) la possibilitat que haguessin marxat al sentir-se observades (tampoc n'hi havia per tant) començava a prendre forces. I sí, al final la sospita es va convertir en realitat i ara mateix el cartell ja no hi és: l'han tret uns argentins, amb els que ja he parlat.

Precisament, l'altre dia estaven fent un sopar de benvingunda amb una colla d'amics, i pel que sembla tot anava bé...feien broma, rèien, escoltaven música, etc... Tot molt bé fins que va arribar la mitjanit, l'hora de la bruixa. Un crit de "quereis hacer el favor de callar?!!!" els va posar en alerta. Era un crit anònim, de dona, que no se sabia d'on havia vingut. Bé, ells no ho sabien, jo sí.
Però van fer cas omís del seu rebuzno. Deu minuts més tard, ells continuaven parlant com si aquí no hagués passat res, quan de sobte, va irrompre un altre crit, aquest més fort: "quereis hacer el favor de callar, sudacas de mierda?!!!!" I clar, es van donar per al·ludits.
No era un crit com el que pot fer un porc quan l'estan matant, sinó un crit ple de ràbia i d'histerisme. Només diré que en aquell moment vam treure el cap 7 persones: 4 argentins/es, 1 veïna xafardera (la que guarda el butà al balcó), una de les veïnes del 1r-1a i jo. I els argentins em van preguntar qui havia rebuznat d'aquella manera.
Vaig treure el cap pel balcó per mirar si la nostra estimada veïna s'havia atrevit a treure el cap, però resulta que es va amagar darrera la persiana. Els vaig haver d'explicar que en aquest carrer això ja és normal, que tenim una veïna boja i que a partir de les 12 ja acostuma a fer aquestes coses. Evidentment, els argentins es van quedar flipats. De fet, una argentina em va explicar (tota aquesta conversa entre els dos balcons, com si estiguessim en un poble) que els havia amenaçat amb més crits (aquests jo no els havia sentit) que trucaria a la policia.... pobres infeliços, es pensaven que ho deia per dir, però quan els vaig explicar que si ho diu és que ho fa, només diré que si els hagués fet una foto a les cares que van posar, aquella foto guanyaria qualsevol concurs.

Ja està, ja tenim un graciós a l'escala

Doncs sí, no han passat ni 24 hores que hi ha hagut algun veí/veïna que ha preferit estar sense llum i ha tret la bombeta. Amb el goig que feia!

Jo, com l'Acebes: s'està seguint una línia d'investigació determinada però encara no hi ha cap sospitós concret.

Ara que l'escala ja ha dignificat de nou la seva reputació, espero que ben aviatel graciós que hagi tret la bombeta en posi una de nova.

:'(

Això és una casa de putes!

He estat meditant. Durant molt temps. Capficat dia i nit pensava en aquella carta de la veïna boja (la del costat, no la de dalt) i els seus comentaris de la nit de cap d'any, on deia que allò semblava una casa de putes. Total, que he arribat a la conclusió que si la última vegada va ser ella qui va canviar la bombeta, ara era el nostre torn, ja que això és una comunitat i tal i tal...

I res, que m'he decidit a fer un pas que portava molt temps donant-li voltes: cada vegada que entrava a l'edifici (inmoble, bloc de pisos, habitatge, el que sigui allò) el notava molt fosc, ja que a la part de les bústies s'havia fos la bombeta i no hi havia cap veí considerat per canviar-la.



Així que he agafat el toro per les banyes i he decidit donar-li una mica de color. M'ha costat, però a la quarta botiga (entre ferreteries i botigues de làmpares) he trobat el que buscava:



Ja us podeu imaginar....
Doncs sí, dóna un toc més chic a l'entrada. Com una casa de putes, vamos. Així que a partir d'ara les paraules la veïna no seran preses a cachondeo, i és que si ella diu una cosa, ha de tenir raó. Doncs donem-li, faltaria més.

Les fotos efímeres, a continuació (ara només queda comptar el temps que dura la bombeta posada).






Ara l'entrada ja és més acollidora (si més no, més íntima), encara que per recollir les cartes gairebé t'hagis de posar una gabardina perquè no et reconeguin...




Actualització, 12/07/05, 15:10: c'est finite

Senyora exigent busca home salvatge

Senyora a la flor de la vida, insaciable, simpàtica i alegre (això sobretot) però solitària busca urgentment home dòcil i ben dotat per alleujar tensions (abstenir-se principiants, la feina a fer és dura). Pis propi, compartit amb venerable anciana de 83 anys encarregada de les tasques domèstiques. Discreta i neta. Paga bé.
Per a més informació, trucar al 2n-1a.

A continuació adjunto fotos de la donzella.

Aquí apareix lluïnt un model exclusiu de Versace amb motius primaverals, com ella, amb un llaç a conjunt per recollir la morena melena que és l'enveja del barri.

Aquesta fotografia pertany a la mateixa sessió, posant pel fotògraf amb una mirada juvenil i desenfadada mentre cuidava els seus estimats geranis.

I aquí un magnífic primer pla (fer clic a la imatge per ampliar-la) on es pot apreciar el seu càlid somriure i aquesta mirada negra que indica enormes ganes de viure.

Demano perdó si algú ha llegit això després de dinar: poso a la seva disposició un pot de sals de fruita.

Com fer callar els veïns

En la nostra infància apreniem gràcies a les classes magistrals del Coco, Epi i Blas. Ara que ja som més grandets hem canviat els nostres professors, i avui li toca a la veïna boja (la de davant) fer-nos arribar part de la seva sapiència.

Dissabte nit. Estava sopant al pis tranquil·lament (això vol dir sense tv ni res). Sense que ningú ho demanés, comença a sonar una música amb un volum bastant alt, que venia del carrer. Podia pensar que es tractava dels okupes del carrer, però pel tipus de música m'hagués estranyat que fossin ells, més aviat semblava música de macarres (d'aquesta que us agrada a algú de vosaltres, ara no entrare en detalls).
De sobte, sento com grinyola la porta del balcó de la veïna: ara la liarà (vaig pensar). I efectivament no podia ser d'una altra manera: al cap d'uns instants va passar a l'acció; només va fer falta que pronunciés unes sàvies paraules perquè la música deixés de sonar, almenys en aquest volum. La frase escollida va ser:A ver, los hijoputas de la música, bajad eso ya!. I escolta, oli en un llum. Els truchons amb problemes auditius es van donar per al·ludits.

Apa, ja podeu anar a dormir, ja heu après una cosa nova :-)

La veïna ataca de nou: el reportatge

Com que (de moment) no em paguen per fer-ho, no he pogut escriure fins ara. Però ara ja estic assegut davant del monitor (com als vells temps), així que mans a l'obra:

Remontem-nos al passat cap de setmana, el del pont: mentre el Dani va formar part del comitè de la JP International (ho dic així per no relatar les seves calzonades, que han sigut nombroses segons fonts properes) i jo vaig estar aïllat de la llum solar durant 12 hores diàries es va fondre la bombeta del replà del Frikadero. Feia poques setmanes havia passat el mateix (lo de la bombeta, no lo de les calzonades): s'havia canviat i punt. Amb això vull dir que ni el Dani ni jo apareixíem per allà (jo arribava a les 2 del matí).
Doncs concretament diumenge, quan vaig arribar a les tantes, em vaig trobar una bossa de plàstic lligada al pom de la porta, amb una bombeta i una nota dins. La nota és la següent:


Per si no es veu molt bé, la transcric:
Por si no te habías dado cuenta, la bombilla de la escalera se ha vuelto a fundir, espero que la proxima vez la cambies tu, yo ya la he puesto varias veces. Se supone que todos somos vecinos, asi que las obligaciones tambien son de todos. Y eso incluye el "mantenimiento" de la escalera (y fregarla de vez en cuando).
Por que si mi madre con 83 años la friega, no creo que se te rompa ningun hueso si lo haces tu. Muchas gracias.

... sense comentaris? NO, n'hi ha molts! De fet, la meva primera reacció va ser posar-me a riure davant de l'obra de la veïna boja (la de dalt no, la del replà) i a continuació fer-li una foto per penjar-la aquí i comentar-la.

Segur que la única distracció d'aquesta dona és fer aquest tipus de coses: encara deu estar rient tota orgullosa de la seva proesa i si tingués amigues (o en definitiva contacte amb el món) els ho explicaria mentre prenen tè i pastes salades.

No m'agrada donar explicacions, i menys a qui no se les mereix, però la meva vida no es centra en revisar si tot està en ordre (per això ja hi ha un gestor), i menys quan passo 8 hores al pis.
Dóna la casualitat que la última bombeta la va canviar el Dani, així que ens hem quedat sense entendre de què es queixa.

I pel que sembla, la molt amargada permet que una vella a qui li queden 2 telediaris es posi a fregar l'escala. Què passa, que no ho pot fer ella? Que li caurien els anells? A mi em faria vergonya permetre que ma mare fregués l'escala podent-ho fer jo. I a sobre se n'orgulleix.

En fi, ara tampoc escriuré massa més, la nota està aquí i que cadascú en tregui les seves conclusions. Pel que fa a mi, la propera bombeta ja la pot canviar ella.

Preview: La veïna ataca de nou

Com que el blog aquest no el deu mirar ningú, tampoc hi ha molta pressa en posar-hi coses. De totes maneres, aquest cap de setmana la veïna ha protagonitzat el que promet ser l'inici d'una saga gens envejable a la Guerra de les Galàxies.

Ara no tinc més temps, he de marxar. En un altre moment (aviat, ho prometo!) us detallaré de què parlo i com no, en veureu la prova. Mentrestant, desenganxeu-vos de l'ordiandor una mica i aneu a fer una mica de vida social :)