Tirar pomes per la finestra? Bah, aficionats!

Ja hem explicat diverses vegades que treure el cap pel pati interior cada cop és més un esport d'aventura, ja que t'arrisques a que t'impactin pomes, llaunes de cervesa, Doritos, ampolles de vidre i de plàstic... però lo de l'altre dia ja supera el límit: ni més ni menys que una caixa de TV (espero que buida).
Aquí hi ha l'instantània realitzada per un fotògraf aficionat qualsevol...


En fi, suposo que la broma fàcil és que hi ha gent que tira la casa per la finestra (perdó per l'humor tan mordaç!)

Què hi ha al més enllà?

Aquesta és una de les preguntes més profundes que s'ha plantejat l'home des que és home. No, no vindré ara a resoldre un dels misteris més grans de la humanitat, sinó que contribuïré només a una escala més reduïda, el més enllà en l'àmbit del Frikadero.

Anem a pams: el Frikadero és el lloc on vivim, mentre que el Frikadero Resort està compost, a més, del pis dela veïna boja del costat i la veïna boja de dalt (una escala sense desperdici). Algun cop hem parlat del veïns de l'edifici de davant (la veïna desvergonyida i els argentins, de recent incorporació), però mai ho hem fet de uns edificis enllà, als límits d'on arriba el zoom. Avui, en canvi, tractarem aquesta zona, per aportar llum als misteris que la ciència encara no ha estat capaç de resoldre.

El que puc dir, és que sobretot de nit, sentia unes veus molt escandaloses, unes veus d'homínid que venien d'ultratomba, i sempre estaven rient. Sabia que en el més enllà hi havia vida, però havia de descobrir quina, així que m'he armat amb la càmera i aquí hi ha el resultat:

Tímidament, i en comprovar que no em veia (en un dels dispars s'ha girat cap a mi i ha obert els ulls) he seguit atacant; tot sigui per un periodisme de qualitat!

Però... quina cara devia fer? Fàcil. Només ha fet falta esperar uns moments perquè agafés fred i anés a buscar un llençol per tapar-se. Tan bon punt ha tancat els ulls, he disparat de nou:


Si us hi fixeu (fent clic sobre qualsevol foto, es veu a tamany més gran) sembla que li està sortint un flemón, així que si algun dentista llegeix això, que li doni una targeta de visita, a veure si caça un nou client (podòlegs, abstenir-se).

Abocador descontrolat

A veure si també haurem de ser nosaltres qui alerti al veïnat de l'augment de la pràctica esportiva Llençament de brossa pel pati. Que es fotin els sudamericans que viuen a la planta baixa, no?
Recentment ja ho vam advertir aquí, però és que cada cop que netegen la merda que tiren els altres, torna a aparèixer merda nova. Sembla que visquem a l'Edat Mitja, en que la gent buidava els orinals per la finestra, sense importar-li què o qui hi hagués a sota. Ampolles de cava, bosses de Doritos... i ara, una llauna de cervesa:


Suposo que a la llarga algú ens podria acusar sense fonament que som nosaltres qui tirem les coses per la finestra, però qui ens conegui una mica ja sabrà que nosaltres tenim una certa dignitat i mai no comprariem cervesa marca Dia.

L'abocador

Aquesta entrada és la continuació de Pluja, però no d'estels. Ara ens centrarem en el pati del darrera que, efectivament, és un abocador. Per si no en tenien prou llençant daltabaix una ampolla de 2l de coca-cola plena i una de Freixenet, algú va considerar que encara hi havia una vacant i es va decidir en omplir-la, aquest cop només amb una bossa de Doritos.

Normalment, quan publico fotos, ho faig començant pel pla general, per situar al lector, en canvi aquí he començat per un pla detallat, perquè a continuació agruparé el pla més general amb una foto més antiga -a la que encara no hi havien els Doritos-.
Apa, aquí estan:

I ara, l'antiga:

Tot i que sobren comentaris, qui vulgui els pot fer (per trencar la tradició).

La dolça i fina veu de la veïna soprano

Com que aquests dies he anat una mica enfeinat, no he pogut portar el blog al dia, així que hauré de posar en precedents a tot el respectable:

Fa uns dies -posem unes 3 setmanes- ens vam trobar que a l'edifici de davant (on miràvem cada nit amb un whisket a la mà) tenia aquest cartell penjat:

Clar, tampoc sabiem quin pis era el que havien deixat buit, però tenint en compte que feia força dies que no hi havia moviment al pis de les veïnes (aquelles dues noies joves, una que portava uns pantalonets més curts que les calces, i l'altra) la possibilitat que haguessin marxat al sentir-se observades (tampoc n'hi havia per tant) començava a prendre forces. I sí, al final la sospita es va convertir en realitat i ara mateix el cartell ja no hi és: l'han tret uns argentins, amb els que ja he parlat.

Precisament, l'altre dia estaven fent un sopar de benvingunda amb una colla d'amics, i pel que sembla tot anava bé...feien broma, rèien, escoltaven música, etc... Tot molt bé fins que va arribar la mitjanit, l'hora de la bruixa. Un crit de "quereis hacer el favor de callar?!!!" els va posar en alerta. Era un crit anònim, de dona, que no se sabia d'on havia vingut. Bé, ells no ho sabien, jo sí.
Però van fer cas omís del seu rebuzno. Deu minuts més tard, ells continuaven parlant com si aquí no hagués passat res, quan de sobte, va irrompre un altre crit, aquest més fort: "quereis hacer el favor de callar, sudacas de mierda?!!!!" I clar, es van donar per al·ludits.
No era un crit com el que pot fer un porc quan l'estan matant, sinó un crit ple de ràbia i d'histerisme. Només diré que en aquell moment vam treure el cap 7 persones: 4 argentins/es, 1 veïna xafardera (la que guarda el butà al balcó), una de les veïnes del 1r-1a i jo. I els argentins em van preguntar qui havia rebuznat d'aquella manera.
Vaig treure el cap pel balcó per mirar si la nostra estimada veïna s'havia atrevit a treure el cap, però resulta que es va amagar darrera la persiana. Els vaig haver d'explicar que en aquest carrer això ja és normal, que tenim una veïna boja i que a partir de les 12 ja acostuma a fer aquestes coses. Evidentment, els argentins es van quedar flipats. De fet, una argentina em va explicar (tota aquesta conversa entre els dos balcons, com si estiguessim en un poble) que els havia amenaçat amb més crits (aquests jo no els havia sentit) que trucaria a la policia.... pobres infeliços, es pensaven que ho deia per dir, però quan els vaig explicar que si ho diu és que ho fa, només diré que si els hagués fet una foto a les cares que van posar, aquella foto guanyaria qualsevol concurs.

Sospites confirmades

Reapareixo després d'aquest parèntesi obligat aportant la llum a les qüestions que més ens preocupen als habitants de tan il·lustre lloc. I no m'estic referint a l'autoria de les notes anònimes que apareixen penjades a la porteria (ui, quanta chicha que em queda per publicar encara!) sinó als límits i fronteres del país on vivim.

A veure, tenim clar que vivim a Espanya (alguns diuen que a Catalunya, però malauradament al meu DNI no ho posa, i a la Guàrdia Civil no em van dir que fos un error d'imprempta). Però si els mericanos ens ubiquen a Mèxic, a on ho faran, per exemple, els europeus?

Quan em vaig registrar a aquest blog, una de les preguntes que em van fer va ser la de triar on vivia... i jo ho tenia clar: a una província de les Espanyes, que pertany al regne del Marroc. Aquesta visió o alguna similar més flexible (Europa comença a l'Ebre) també estava acceptada al Frikadero fins ara, però tinc la prova definitiva conforme estem equivocats: tal com deia la cançó, Europa comença als Pirineus.

I si no us ho creieu, a continuació hi ha la prova irrefutable, capturada de camí cap a la província de Tarragona (per sobre de l'Ebre):



No passa res, és només qüestió d'acostumar-s'hi.

Pluja... però no d'estels!

Tranquils, fidels lectors! Avui l'article en qüestió no serà en absolut escatològic ni esmentarà res semblant. Avui us vull parlar de la malaltia de la veïna de dalt: el Parkinson. Portaria el Coco perquè ho expliqués didàcticament, però com que no ha pogut ser, us haureu de conformar amb unes fotos que vaig fer l'altre dia.

En diverses ocasions (només cal buscar a l'arxiu que hi ha a la part esquerrra de la web) ja hem parlat de les coses que "cauen" de dalt: lleixiu, ampolles de vidre, escombraries... i potser pensàveu que exageràvem (fins que us vam ensenyar la roba tacada de lleixiu).

Tornant a la veïna boja de dalt (que aquest matí abans de les 8 s'ha posat a donar voltes pel seu pis sense parar), aquella simpàtica perruquera que no cal que agafi el metro per anar a la feina, de vegades li tremolen les mans i li cauen accidentalment coses per la finestra. O sigui, lo típic.

Ja fa temps que vaig estar a punt de penjar un cartell a l'escala demanant que la gent amb el pols dèbil apartés les ampolles de la finestra, però al final no ho vaig fer. I va ser una llàstima, perquè si la senyora hagués seguit el consell no haurien passat coses com aquestes:


Per si no es veu bé, un zoom:


I ara per celebrar-ho, una mica de cava:

Potser li cal una mica de zooom...

La concha de tu madre

L'altre dia al vespre, just abans de posar-nos a descongelar la nevera, la veïna boja (la de dalt, no la del replà) va tirar una altra ampolla pel pati interior. Això no és cap novetat, ja que si no em fallen els números, aquesta és la quarta vegada que tinc proves que ho fa.

La novetat és que de sobte, la veu d'un visitant (un d'aquests que vénen de baix a l'esquerra i viuen en manades de 20 individus en un pis de 15 m²) va sorgir del pati interior. El va delatar la seva targeta de presentació, un crit com déu mana de la concha de tu madre!!... a lo que seguidament va esclatar el riure per tot el Frikadero. Ell, mosquejat amb les riatlles, i pensant-se que qui havia tirat l'ampolla era el mateix que qui reia, va prosseguir amb tot un seguit d'improperis importats del seu país. Que si tu madre chingadora,la concha de tu madre(aquest repetit diverses vegades), me cago en la puta que te parió... tots ells intercalats per alguns que li deixava anar jo (vilment amagat darrera la finestra perquè no em pugués veure) per provocar una mica de distensió entre els assistents.
Al final vam optar per no intervenir més, però des d'aquest modest lloc volem agraïr-li el repertori que ens va oferir, que segur que el farem servir en properes ocasions.