Algo se muere en el alma...

... cuando el borracho se va.
No te vayas Nobuyuki,
no te vayas por favor,
unos boicotean el cava,
tu hígado es su salvación


Avui hem començat amb una cançó. La lletra més o menys era així, no?
I això per què? A veure, no sé com explicar-ho perquè va ser una mica rocambolesc (per variar), però ho intentarem. Entrem en matèria.



L'altre dia estava al súper fent la compra de la setmana, estava a la cua a punt de pagar i això que em sona el mòbil. El número era un telèfon fix que no tenia registrat, i esperant que pogués ser un potencial client vaig contestar. Evidentment no era cap client, sinó el nostre amic, el principal motiu per haver creat aquest blog. Senyores i senyors, Nobu san m'estava trucant (ja podeu començar a tremolar), i això significava que estava passant alguna cosa.

Al principi la conversa va començar bé: - Com estàs? -Bé, i tu? -Jo també, gràcies.
Però després va començar: Me voy definitivamente a Japón. I es va fer un silenci.

Com que jo estava a punt de pagar (recordo que estava a la cua del súper, i anava avançant) li vaig demanar que em deixés pagar (li vaig explicar on estava) i el trucaria en acabat. Doncs em va contestar: No. He dicho que me voy a Japón.
Falta comunicació, vaig pensar. I li vaig tornar a explicar, però em va contestar el mateix. En fi. Vaig optar per dir-li "un momento" i posar el mòbil a la butxaca, mentre pagava. Però ell va continuar parlant. En fi.

I clar, davant d'aquesta sentència, clara i directa (aniria borratxo? Quines preguntes que em faig de vegades) li vaig preguntar pel motiu. A lo que va respondre: "An me ha robado todo el dinero" (per qui no el recordi, l'An és el coreà, també conegut com el principal distribïdor de pornografia asiàtica a Barcelona).

Resumint, el seu company de pis coreà li havia fotut els quartos i com que estava més pelat que una rata havia de tornar al seu país (si és que l'hi volen), trencant el seu somni d'"estudiar" 3 anys aquí.
Clar, després d'això em vaig pensar que l'An s'havia fugat amb la pasta (vaig suposar que és lo que s'acostuma a fer quan li robes la pasta al teu company de pis), així que li vaig preguntar si sabia on havia anat. Vaig flipar encara més quan em va contestar: -An está aquí a mi lado.
(O)(O)
I al preguntar-li si havien parlat del tema, el nostre amic i protagonista va recórrer a una de les seves frases-comodí, que acostuma a utilitzar quan li disminueix el nivell de sang en l'alcohol: El dinero no es importante para mí. Para mí lo más importante es la confianza.
Resumint, el tio que té al costat li acaba de fotre els diners i el que fa és, en comptes de fotre'l fora del seu pis, marxa ell.

Per més que insistís en que ell tenia diners ja que estava treballant (edita una Guía del Ocio per japonesos o algo així) se sentia traïcionat i la única alternativa que tenia era la de marxar.

"Me marché de Congosto porque me equivoqué, y ahora tengo que irme tambien. No me puedo quedar más en Barcelona y me voy a mi país". Aquesta va ser la sentència.

Hem quedat algun dia per sopar, perquè m'ho acabi d'explicar (no m'estranyaria que l'An vingués també, aquesta gent són molt raros)... mentrestant els habitants del Frikadero continuarem consultant fonts d'informació per ampliar aquesta (decebedora?) notícia.