Excursió a Nobuyukilandia

Sense ànims de voler-me comparar amb el nostre diamant en brut, el senyor escriptor Enrique (que dit sigui de passada, per què c*ll*ns vol un blog si després no l'omple? Perquè és gratis?), avui canviaré una mica l'estil, apartant-me periodisme seriós o crònica al qual segur que ja us devieu haver acostumat, apropant-me a gèneres més artístics com la narrativa.

Escenari: un antic pis de l'Eixample esquerre, situat entre la presó i casa del Puig.

Actors principals:
Nobu ....................................... Chef
An ....................................... Mâitre
Habitant del Frikadero ............. un servidor

Actor secundari:

Yonki .......................... Kotarou

Aclariment:: en cotra del que es pugui pensar, el paper de yonki no va estar protagonitzat per l'Alex, com seria lògic de pensar, sinó que aquest cop es va posar en el seu paper el nostre amic "He sido yo?", que suposadament havia de cuidar de la salut del Nobu.


Acte I: Descendint a l'hades

S'obre el teló. Eren les 8 del vespre, en sortir del metro ja no estava plovisquejant. És igual, he carregat el paraigües per res.
L'Habitant del Frikadero (HF) es va dirigir cap a un bloc de pisos antic però rehabilitat (a diferència dels inquilins) i va apretar el timbre de l'entresol 2a (comprovat, no és tant difícil recordar un pis).
Ràpidament es va obrir la porta, de vidre i alta, que separa el carrer d'unes estretes escales, permetent que l'HF les pugés armat només amb una ampolla de Lambrusco i una altre de Moscatell. Al final de les escales va aparèixer aquella figura coneguda que es va tirar al coll de l'HF per abraçar-lo, talment com si acabés de tornar de la guerra.
"Comencem bé", va pensar el convidat mentre passava la porta.

Només entrar, l'HF es va trobar a qui no podia faltar, l'An, també conegut com a el pornògraf coreà. "Nosaltres ja hem sopat", diu l'anfitrió, "i tu?"
"Com vols que hagi sopat ja només són les 8 del vespre, animal?" va pensar la visita.
I dient-li que no, va resultar que vam haver de baixar els 3 a comprar algo al Caprabo.

Acte II: L'aparició

Quan vam tornar del super, el chef es va tancar a la cuina a preparar el sopar, ajudat pel seu company de pis.A l'HF el van fer estar assegut al menjador, sense permetre-li que en sortís: es veu que era el convidat i no podia fer res més que estar-se quiet en un menjador recién pintat, amb vistes a un mur de totxos i sense cap decoració més que dues làmpares d'Ikea i el microones rapinyat, que ocupava el lloc de la TV, al costat del cable coaxial.
Com que la situació era més aviat la de restaurant amb sala d'espera que no pas un sopar cordial, l'HF va optar per no treure la càmera gran i fer un reportatge del pis. Però com tot bon reporter, portava una segona càmera més petita i dolenta, però que li va permetre captar tot el que vaig veure del pis: en primer lloc la taula on haviem de sopar (amb el mur al fons) i en segon lloc la vista del passadís, que conduïa a la resta del pis (tot fosc).




"Sort que vaig les fotos ràpidament", va pensar el convidat, ja que justament a continuació va sentinr uns passos, que forçosament havien de ser d'una tercera persona, perquè venien del fons del passadís, i els dos pernicides estaven tancats a la cuina. I sortint d'entre la foscor del passadís va aparèixer el Kotarou, que s'acabava de llevar després d'haver-se emborratxat 3 o 4 dies seguits, segons comentaria més tard. Entre el pentinat, la cara de son i els ulls, més que l'Urkel semblava un yonki de la plaça Real, però per sort no va intentar vendre'm droga ni demanar-me diners per comprar-ne.

Moments més tard va aparèixer l'An, portant el sopar: en primer lloc va portar un plat típic coreà que es diu kimuchi, que traduït vol dir herbes crues i picants que fan plorar només d'olorar-les.



Moments més tard, amb tota diligència va acabar de portar el sopar: un bol d'arròs blanc (almenys no picaria), un altre de sopa de soja amb coses flotants (que tampoc picaria) i finalment el plat estrella: dues hamburgueses a l'estil Kitanaka (que en comptes de dir-se hamburguers es deien hamburgs), fetes amb carn picada, xampinyons, julivert, ketchup i els típics ingredients psicotròpics. Tot boníssim, això sí.

Acte III: Els transformadors

Un cop va acabar de sopar (no va poder amb tot, va deixar l'arròs perquè se'l mengés el yonki), les tres gràcies van destapar l'ampolla de Lambrusco: mai havia vist com volava una ampolla de vi tan ràpidament, aquests nois eren uns fora de sèrie. Però no tot s'acabava aquí: encara s'havia d'atacar al moscatell, i a això van anar a continuació. Amb una tècnica sorprenentment desenvolupada, l'anfitrió va obrir el segon vi d'una forma magistral, servint-se'n un got com si talment fos aigua o llet. Els seus deixebles en canvi en van moderar la dosi.
Entre got i got, entre pregunta i pregunta (quina és la millor època per visitar altres ciutats d'Espanya? quan costa un ADSL? Explica'm com funciona la meva rentadora -que el convidat li va haver d'explicar, per cert, inventant-se el significat els botons), va sortir el tema de la instal·lació elèctrica: va resultar que en aquell reformat pis, la instal·lació era de 125V, però tot orgullós, va ensenyar un transformador de la mida de dos punys i va dir que en tenia 6 més igual repartits pel pis; s'havia gastat 200€ en transformadors, lo típic.

Ja s'anava fent tard, i amb la por que li toqués explicar com funcionava tot aparell amb endoll que hi havia al pis, el convidat va pensar que havia arribat el moment de la retirada, i es va acomiadar del personal amb un "ja et trucaré perquè anem a dinar a un japonès": l'excusa perfecta per tornar a portar la càmera?